SORTIDA AL PANORÀMIC, ROCA UMBERT
EXTIMITAT
L’exposició la trobem a Granollers, a la que era l’antiga fàbrica tèxtil de la ciutat, anomenada Roca Umbert. Dintre d’aquest hi trobem diferents naus, algunes habilitades com a museu o centre cultural o hi vam poder veure les diferents exposicions d’aquest festival.
Extimitat, així s’anomena el festival que vam anar a veure aquest passat dijous, 15 d’octubre. Un festival de cinema, fotografia i més. Aquest que es centra en el concepte de les intimitats públiques i publicades d’allò privat, secret i amagat a la imatge mostrada, descoberta i pública. Els artistes d’aquest festival expressen una emoció, un sentiment molt intern, el qual segurament els hi costa expressar, aleshores l’art els hi ha servit com a mitjà per tal de poder-ho fer millor, i “queda en paus amb ell/a mateix.
Podrà ser vist durant tot el mes d’octubre del 2020.
Un altre tema relacionat amb aquest festival són l’ús intensiu de les xarxes i la necessitat d’explicar la intimitat a partir d’aquestes.
A dia d’avui el cinema i la fotografia s’han fet molt vigents en la vida quotidiana de les persones, fins i tot s’han convertit en una eina social.
Cada cop la intimitat és més compartida, tot i això segueix estant la por en la manera en que la compartim, ja que pot afectar depenent dels canals en els quals ho fem.
“TIME ON QUAALUDES AND RED WINE”
La primera exposició que vam visitar s’anomena “TIME ON QUAALUDES AND RED WINE” de l’Anna Galí.
L’artista d’aquesta exposició és una manera que va perdre el seu fill de 18 anys, a causa d’una sobredosis. Anna Galí després d’això va descobrir una part del seu fill que desconeixia, i això ho va fer a partir dels seus dispositius mòbils i les seves xarxes socials. Descriu al seu fill com una persona turmentada que va buscar el consum de drogues com una via d'escapament cap a la seva incomoditat al món.
A partir de la fotografia, audiovisuals, textos, documents personals “TIME ON QUAALUDES AND RED WINE” tracta diferents temes com per exemple la dualitat entre la identitat que mostrem als nostres éssers més propers i la que mostrem en el món virtual o digital, les relacions familiars, la formació de la personalitat en l’adolescència, les addiccions, la mort o el dol.
L’artista presenta cronològicament una mica la història del seu fill, amb textos escrits per ell, imatges de quan era petit, imatges que penjava a les seves xarxes socials entre altres documents bastant impactants. En tot moment dona importància en el seu fil, ella no vol ser la protagonista d’aquesta exposició. L’objectiu de l’artista és plasmar qui era el seu fill, dona una oportunitat en aquest per expressar qui era, i que no quedi com un “yonki” que simplement es drogava. També vol aconseguir que aquesta història pugui ajudar a algo, com pot ser als adolescents, ja que tracta temes on molts de nosaltres ens hi podem sentir reflexats, pares amb situacions semblants….
Vam tenir l’honor de parlar amb l’artista, aquesta deixava clar que aquest projecte li havia servit d’alguna manera per reconciliar-se amb el seu fill i portar millor el procés de dol.
És una exposició molt interessant i que a mi sincerament em va posar “la pell de gallina”, no només per la seva temàtica, molt impactant i que et fa reflexionar molt, sinò que també la manera d’expressar la seva fredor i donar el protagonisme a qui el tenia a partir de la fotografia i l’audiovisual.
“NO SURRENDER”
En la mateixa nau, vam visitar un altre exposició titulada “NO SURRENDER”, de Jean Matthieu Gosselin. Aquesta artista va patir un ictus que el va portar a patir amnèsia i afàsia. En l’exposició es vol plasmar un procés de recerca per visualitzar com diu ell “calaixos vius” de la seva memòria amb l'objectiu de recuperar allò que havia perdut després de patir-lo. A partir d’aquí l’artista va descobrir una nova manera de veure l’art, i veure com pot viure algú en un món hostil amb el cervell danyat. Va estar fent fotografies durant 6 anys, aquestes les temàtiques són diferents però amb un mateix objectiu. Agafa imatges que li trasmetien una sensació de meditació, que l’ajudaven a redescobrir el seu entorn, el de la lectura i de l’escriptura.
En aquesta exposició també podem veure que està una mica ordenat cronologicament, ja que també són records, on aquest cas l’artista és el protagonista. Aquesta exposició el va ajudar a la seva rehabilitació física i a la recerca de records.
M’hagués agradat parlar amb l’artista i poder veure el perquè de les imatges que va escollir, tot i així es veu bastant clar el missatge que vol donar. Transmet una sensació de nostàlgia, et fa pensar en tot el que hem viscut i lo bo que és recordar a vegades el nostre passat i tot el que hem viscut.
“LAS MUERTES CHIQUITAS”
I per últim però no menys important, vam tenir l’oportunitat de visitar un altre exposició, anomenada “LAS MUERTES CHIQUITAS”, de Mireia Sallarès. Aquesta tracta dels orgasmes femenins. Va iniciar aquest projecte l’any 2006, aleshores va estar durant 4 anys viatjant per diferents estats de la república mexicana, en aquest viatge es va omplir de documents, d’informació, de noves relacions i sobretot de noves fotografies les quals van donar peu en aquesta exposició. Durant aquest, no només l’acompanyava la seva càmera, sinó que també anava acompanyada d’un gran rètol lluminós de neó que diu: “Las muertes chiquitas”. Aquest rètol està exposat just a l’entrada de la seva exposició, podríem dir que és l’objecte de l’exposició que més destaca.
Relació als orgasmes com una manera d’establir lligams entre el que és públic i el que és privat, entre l’eròtic i el polític. Referint-se a que molts cops la sexualitat no està normalitzada i no és una temàtica pública, més aviat molt cops ens fa vergonya parlar sobre aquests temes amb la gent més propera. Estableix una relació entre la terra, el cos i el plaer que donen peu a la seva construcció a participar de manera activa, reflexiva i incloent.
A part de fotografies aquesta exposició consta d’un documental de cinc hores, on es veu el resultat de les entrevistes, converses i vivències d’una trentena de dones mexicanes de diverses edats, estrats socials, professions i ideologies que vinculen el plaer amb el poder, les lluites armades, el colonialisme, la prostitució, la transexualitat, la pluralitat de la identitat mexicana o el compromís de l’art amb la realitat sociopolítica.
Una taula plena de posits i imatges, també exposada, ens mostra algunes frases d’històries impactants de les dones mexicanes i la seva sexualitat.
En la meva opinió és una exposició molt interessant, vivim en una societat on la sexualitat és tema que està reprimit, i en l’àmbit femení encara més. Hem de normalitzar aquestes temàtiques, al final totes som dones que algún dia de la nostre vida haurem viscut experiències relacionades amb la sexualitat, la qual cosa, no ho podem amagar.
CONCLUSIÓ GENERAL: En la meva conclusió em semblen les tres exposicions molts interessants i impactants. No estem acostumats a expressar o que la gent ens expressi les seves incomoditats o el seu costat més íntim. M'ha agradat molt de la manera que ho fan, a part de fer-ho a partir de l'art, ho fan amb total sinceritat i mirant-ho sense dol, sinó qué amb fortaleza.