FUNDACIÓ JOAN MIRÓ
Aquesta fundació va ser creada per Joan Miró, tal i com es titula, la va crear amb un fons inicial constituït majoritariament per la seva col·lecció privada amb la voluntat d'establir a Barcelona un espai per tothom amb l'objectiu d'impulsar l'investigació i els estudis sobre Miró i sobre l'art contemporani i donar un valor a les seves obres. Va ser oberta el 10 de juny del 1975, això va fer que l'exposició de Joan Miró entres en el marc de l'arc contemporani.
Consisteix en exposicions temporals i privades, i a part h iha activitats acadèmiques i projectes de col·laboració amb altres institucions i entitats de tot el país.
L'ubicació d'aquesta Fundació és un edifici projectat per Josep Lluís Sert i és un dels pocs exemples de museus del mónen que tant l'artista com l'arquitecte estableixen un dialeg de complicitat entre l'obra i els espais on estàn ubicades.
És una fundació que dona molt gust per passejar i poder veure i enriquir el nostre coneixement sobre els artistes del segle XX i XXI.
Vam poder gaudir de dos exposicions:
La primera que vam visitar s'anomena "ART SONOR" i està comissariada per Arnau Horta. És una exposició temporal que està des de el 26 d'octubre del 2019 fins el el 23 de febrer del 2020.
Aquesta exposició planteja obras artístiques amb sonorització, aquesta va ser una tècnica que s'inicia en el segle XIX fins que es segueix utilitzant en l'actualitat.
Podem observar que la musíca i el soroll els podem afegir en una obra artística de moltes maneres diferentes i buscant una sensació en l'espectador de diverses formes.
No només afegeixen sorolls en les obres artístiques sinó que la música en escriptura també s'ha afegit en les obres, per exemple hi ha obres d'art que són simplement pentagrames amb termes originals de cada artista, d'aquesta manera el que es vol aconseguir és convertir la partitura en un espai d'experimentació i perfomativitat. Molts cops quan mirem una obra artística plàstica ens podem imaginar per exemple si és un carrer quin soroll faria en aquell moment el carrer, i tot va através de la imaginació, doncs en aquest cas el soroll ens pot ajudar a imaginar encara més, ja que a través de la música i del soroll ens podem imaginar allò que vol dir l'obra plàstica junt amb els sorolls.O ens pot ajudar a entendre en el context o sentit de l'obra. Totes les obres són creades per artistes de la última década i de diferents generacions i païssos.
Ara comentaré una mica sobre una obra que em va cridar l'atenció i d'una de les que vaig entendre millor. Aquesta exposició s'anomena "Broken Music" que significa música trencada, va ser creada per Milan Knizak al 1980. Milan Knizak va nèixer el 19 d'abril de 1940 és un artista, escultor, músic, artista d'instal·lació txec, dissident, artista gràfic, teòric de l'art i pedagog de l'art. El 1964, Milan Knizak, membre de Fluxus per darrere del teló de ferro, es va asseure en una vorera a tocar del pont de Praga, va deixar una catifa de paper al carrer i comença a esquinçar pàgines de llibres i a cremar-les ... Al voltant al mateix temps, va començar a crear música a partir de discos defectuosos, desgastats, danyats o trencats. Aquestes composicions de música trencada, els seus clàssics collages de sorolls creats durant actuacions i esdeveniments, són àmpliament considerats com a importants documents artístics sonors. "El 1963-64 solia tocar discos massa lentament i massa ràpidament, i així vaig canviar la qualitat de la música, creant així noves composicions. El 1965 va començar a destruir registres: esgarrapar-los, punxar-los, trencar-los. Reproduint-les una i altra vegada es va crear una música completament nova: inesperada, nerviosa, agressiva i fins i tot humorística. Composicions que duren un segon o gairebé infinitament llargues.Va desenvolupar aquest sistema més. Va començar a enganxar cintes damunt dels discos, pintar-los, gravar-los, retallar-los i enganxar diferents parts dels discos junts, etc., per aconseguir la varietat de sons més àmplia possible. Milan Knízak, Broken Music
És un pioner que el que fa com ja he dit abans és utilitzar els discs de vinil manipulats per crear composicions musicals experimentals i de diversos tipus de dispositius sonors. El que fa Milan Knizak en aquesta obra és desconstruïr la partitura. En aquesta partitura i surten compistors com Antonín Dvorák i Alois Hába.
Aquesta tècnica que utilitza l'artista s'anomena partitura-collage i va ser interpretada per la formació d'instrumets de corda de Arditti Quartet.
És una obra que em va cridar l'atenció perquè si realment et fixes en la part plàstica doncs segurament no li trobes la gràcia, ja que és una partitua bastant llarga on amb un pinzell negre ha borrat algunes parts, però aleshores escoltes amb uns cascos que estàn disponibles just al costat de l'obra, un cop escoltes la musica de l'obra entés perquè la música dona molta vida, els troços que ha borrat de la partitura consisteixen en un tros de silenci, aquest silencis m'han produït una sensació d'intriga i d'interés en l'obra.
OPINIÓ I CONCLUSIONS D'ART SONOR: Aquesta exposició m'ha ensenyat bastant sobre com veure l'art i de quines maneres es pot representar una "simple" obra artística. A partir d'una composició musical com pot canviar el sentit de l'obra que l'artista vol expressar en el públic.
Aquestes tècniques utilitzades ens poden servir per el pròxim projecte, ja que consisteix en expressar un sentiment que ens transmet un barri, en una obra artística qualsevol, qualsevol en el sentit que podem usar les tècniques que ens semblin més bones perquè el públic pugui entendre el significat que volem donar-li en aquest barri.
A part m'ha cridat molt l'atenció que una butaca puguin tenir sorolls i música per dintre, i una taula en forma més o menys de piano on has de posar els colzes sobre dos forats d'aquesta i així escoltar una música com de piano.
En conclusió, l'art plàstic i el músic si els ajuntem poden donar molta més vida i interés en el públic en l'obra.
De la segona exposició que vam poder gaudir és la col·lecció de Joan Miró (explicat en els artistes)
Aquesta col·leccio ens permet fer un recorregut més concret i ideal per totes les etapes de la seva cronologia vital i artística.
A partir de diferents àmbits es pot explorar el llenguatge, la producció i la personalitat de Joan Miró, que haig de dir que em sembla bastant peculiar, això no treu que no sigui interessant.
Parlant de la significació poètica i artística de les pinturas van relacionades amb el surrealisme i les obras vinculades amb la Guerra Civil espanyola.
En les seves obres artístiques no només utilitza la pintura sinó que també utilitza molts més materials, com per exemple telas gegants, amb molt de cromatisme i per l'absracció de les figures.
Les obres que estan exposades en la col·lecció de Miró procedeixen de la donació efectuada per l'artista en 1975 , on també hi ha participat la seva dona Pilar Juncosa, i Joan Prats amb varis membres de la família de Miró.
A part hi ha una part d'aquesta exposició dedicada a la col·lecció de Kazumasa Katsuta, aquesta consisteix en explorar el dialeg entre Orient i Occident, amb l'objectiu d'acceltar el caràcter universal de l'obra de Joan Miró.
L'obra que analitzaré és una que em va cridar molt l'atenció per la seva peculiaritat i originalitat s'anomena "Sobreteixim dels vuit paraigües" Va publicada l'any 1973 i com és lògic per Joan Miró.
És una obra del moviment d'art contemporani i està feta amb material acrílic, uns paraigües,
guants, teles de feltre i una nansa i el seves dimensions són les següents: 593× 40 × 312cm.
Aquesta técnica de teixir que s'anomena sobreteixim i l'utilitza sovint Joan Miró, és un tipus d'assemblatge que combina objectes reals amb pintura i teixits. Aquest és el sobreteixim més gran de Joan Miró. S'utilitza un objecte que és el que més em va agradar i per això he triat analitzar aquesta obra, tot i ser un objecte popular i emblemàtic per als surrealistes és la idea principal d'una peça artística on també hi ha uns guants i un instrument de pesca típic de les Illes Balears.
L'artista ha volgut fer d'aquest objecte que per exemple pels surrealistes era un objecte emblemàtic doncs per ell era un objecte qüotidia i que sempre havia vist a les mans del Camp de Tarragona quan sortien a la muntanya a pasturar les ovelles
És una obra cromàtica però amb colors no gaire vius, el colors que hi resalten més són els del bec d'un ocell que hi ha. Tots els altres colors són combinacions de negre, marró i blanc i els paraigues que són com d'un color com blau fosc.
És una obra molt curiosa i que m'agradaria saber més sobre el seu significat.
OPINIÓ I CONCLUSIÓ: En la meva opinió és una exposició curiosa, no són els típics quadres que tu veus i al moment ja interpretes que és o quin significat podría tenir. Aquests quadres, a part de que també hi ha escultures i teixits, són quadres on "t'has de menjar el cap" per poder entendre el perquè d'allò, d'aquesta manera l'artista deixa al públic volar la imaginació.
Tot i que m'hagués agradat una guía que em fes una breu explicació del que estava mirant, ja que en molts no els hi he trobat el sentit.
Quan vas a una exposició d'aquestes has deixar que la teva imaginació sigui com la de un nen petit, d'aquesta manera disfrutaràs molt més interpretant que podem ser les obres artístiques.
CONCLUSIÓ GENERAL: Són dues exposicions molt diferents entre elles, però hi ha una cosa que les uneix, i és la imaginació que has de posar en cada una per interpretar que són.
Són molt interessants i entretingudes de veure, i així aprendre només tècniques de l'art i no estancar-nos amb les que conèixem.