CAIXAFORUM
Hi ha 8 centres CaixaForum, aquests estan ubicats en edificis emblemàtics de diverses ciutats d'Espanya. El passat 18 de decembre del 2020 vam anar a visitar dues esxposicions en el caixaforum de Barcelona.
CaixaForum és un centre cultural del qual s'encarregà "la caixa" d'organitzar. Aquesta cultura la podem veure reflectida en molts punts i en una gran varietat d'exposicions, activitats, tallers,conferències, debats...., de propostes i iniciatives.
A part, no són exposicions que només pugui veure la gent que és d'Espanya sinó que a través de les exposicions itinerants les poden veure la resta del món. Tampoc són exposicions de les quals només hagin fet artistes espanyols, hi ha una gran varietat de nacions que hi participen. Poden ser per tots els públics.
Està situat a Barcelona, a la muntanya de Montjuïc, antigament aquest edifici era l'antiga fàbrica Casaramona, d'estil modernista, creada per Josep Puig i Cadafalch en el segle XX, encara que ha sigut rehabilitat pel seu ús a centre cultural.
"So lazy. Elogi del malbaratament" aquesta va ser la primera exposició que vam veure. És una exposició temporal i estarà visible des del 26 de novembre del 2020 fins el 18 d'abril del 2021. És Comissariada per Beatriz Escudero i Francesco Giaveri.
"So lay" tracta sobre la visió que té l'artista de l'economia, en la qual sosté la idea de que l'economia no es basa en la producció i el consum sinó en la despesa del malbaratment.
El malbaratament no és una cosa necessària i plantejar un ús del temps ens porta a disminuir la feina i donar una alternativa de vida en comú, on la mandra té tot el protagonisme.
Vol representar que perquè hem de ser sempre persones productives i hem d'estar tot el temps fent coses i no perdre'l aquest. Doncs en aquesta exposició ens proposa aquesta crítica de la hiperactivitat contemporània. Proposant de la mateixa manera alternatives i una certa esperança on ens puguem repensar que és allò comú i si allò és sa o és el millor.
Tot o expressa logicament a partir de l'art, però és curiós com utilitza diferentes tècniques, des de la pintura fins a fotografia, instal·lació, vídeo o escultura.
Totes aquestes obres creades per diferents artistes: Priscila Fernandes, Ángela Ferreira, Alberto Gil Casedas, Sharon Lockhardt, Agnes Martin, Aernout Mik, Agustín Parejo School o Xavier Ribas, entre d’altres.
Com ja hem dit la protagonista d'aquesta crítica és la mandra.
Ser un madròs vol dir no fer res en absolut, no dedicar-se a res útil, estar al sofà, no ser productiu, malgastar el temps, sempre pensem que hem de malbaratar el temps de lliurar-nos del tot fins i tot de l mandra, i no sempre tenir mandra és dolent. En aquest últim any a causa de la pandèmia hem viscut una experiència on s'ha hagut de parar tot el sistema, on molta gent ja no podia ser productiva, o no ser-ho tant.
Un de les obres que vam veure d'aquesta exposició va ser "Prueba de la Leucofobia : 40 h en blanco" de Alberto Gil Casedas. La obra consta de cinc grans papers enganxats a la paret i a la seva dreta en una petita estanteria 5 petits pots de trocós sembla ser de rajoles o alguna cosa així. En cada rajola hi ha una data, així com cada una d'elles i cada un dels fulls representa la seva jornada laboral diària.
Es veu que durant els diumenges, el seu dia lliure, l'artista es dedicava a omplir aquests folis en blanc en petites línies blanques, les quals o t'hi fixes bé o no les veus. Aleshores planteja el fet d'estar perdent el temps amb una cosa improductiva, tot i que està plasmant la seva rutina de treball. Amb això, relativitza la importància que li donem als nostres "deures". També projecta una nova llum sobre les tasques laborals i la nostra dedicació compulsiva a aquestes.
En conclusió em va semblar una exposició molt interessant i crec que em va fer relfexionar bastant sobre el meu dia a dia, i questionar-me algunes idees de la societat actual,
i el fet de que per sentir-nos bé amb nosaltres mateixos em de ser totalment productius al final acaba sent una pressió interior innecessària que ens posem. Moltes persones
haurien de visitar aquesta exposició i s'adonarien de moltes coses de les quals no
hi pensem a causa de la nostre falta d'aborriment, aborrir-se a vegades és bo, ens fa pensar i reflexionar d'allò que tot sovint no en som conscients.
"Vampirs, l'evolució del mite " així s'anomena la segona exposició que vam visitar, la qual també és temporal i està visible del 29 d'octubre de 2020 fins el 31 de gener de 2021.
"És una exposició on es té l'oportunitat de submergir-se en el món dels vampirs i conèixer les relacions entre les diferents facetes del vampir, a partir de diferents pràctiques artístiques, d'una manera molt captivadora per l'espectador.
El mite dels vampirs i el cinema sempre han estat vinculats al llarg dels segles XX i XXI en una relació simbiòtica i il·lusòria.
Aquestt mite va sorgir de supersticions gregues i àrabs antigues, aleshores es va extendre per l'Europa Central durant l'edat mitjana i va ser reforçada durant el segle XVIII en escrits científics i en novel·les del romanticisme anglès del segle XIX. Una de les pel·lícules que surt en aquesta exposició i que ens hi van parlar és l'expressionista Nosferatu de l'any 1922 de F.W. Murnau. Una adaptació de la novel·La Dràcula de Bram Stoker, aquesta obra es va convertir en una obra fonamental de la relació entre el cinema i el mite del vampir.
Des d'aleshores el cinema i el vampirisme han estat vinculats en una aproximació del personatge i la representació de dues facetes d'una mateixa narrativa estètica.
Dràcula és el vampir més recorrent de la història del vampirisme i del cinema.
L’exposició reuneix una selecció de la voràgine de pel·lícules de fantasia que ha propiciat el mite, des de projectes d’avantguarda fins a blockbusters. Relata les tensions entre el cinema i aquest mite, conscient de les metamorfosis del vampir que estan lligades intrínsecament a les transformacions del mitjà cinematogràfic. A més de mostrar pel·lícules i obres literàries, aquesta exposició temàtica exposa una selecció d’aparicions del vampir en altres disciplines artístiques, com ara els collages surrealistes de Max Ernst.
El diàleg i les connexions entre pel·lícules i obres d’art proporcionaran els fonaments d’aquesta exposició multidisciplinària, que col·loca el cinema com a eix narratiu principal.
Ni mort ni viu, i fonamentalment marginal, el mite del vampir planteja la pregunta sobre la naturalesa del seu ésser. I, conseqüentment, fa que els artistes es plantegin la mateixa pregunta.
En conclusió, una exposició bastant interessant per a tots aquells que els hi agrada el món del vampirisme, però també, a mi que no m'agrada gaire aquest tema, l'exposició em va mostrar altres aspectes sobretot del cinema els quals si que em van cridar l'atenció.
