AUTORS (ORDENATS PER ORDRE ALFABÈTIC)
Ammparito, Ignacio Nevado, nascut a Madrid l’any 1991, Va fer la carrera de Belles Arts i un cop acabada aquesta va anar a viure a Londres, en allà va treballar per una agència publicitària, aleshores es es va adonar que no podia accedir a cap cercle artístic sense galería, sense beques ni residències. Aquesta va ser la causa per la qual l’artista va decidir sortir a fer art fora, al carrer. El seu treball es basa en que el públic es quedi desconcertat i s’hagi de mirar la obra més d’un cop per assegurar-se del que veu.
La seva obra té dos dimensions, una pictòrica, amb grans murals d’objectes quotidians sobredimensionats, i d’altres més escultòriques on deforma elements quotidians fins fer-los estranys. Amb les seves obres et pots arribar a preguntar si realment allò és publicitat.
És un artista important ja que és un dels joves creadors de l’art urbà a Espanya.
L’exposició que vam veure nosaltres a la nau Bostik, està creada per diferents banderes, col·locades de diferents maneres. La reflexió que fa l’artista sobre aquesta és que: Molts cops no sabem volar, ni molt menys parar-nos. Ens resignem per un injusta inmediatez. Ampparito crea un lloc on aparentment no ens serveix de res del que podem saber o hem après. En aquest espai qualsevol contra instrucció és benvinguda. El que diu és què és un espai on anem nus i tenim la única possibilitat de tapar-nos amb un simple tros de tela rectangular. És característic per un artista que es fa moltes preguntes i que dóna moltes voltes en els seus projectes. Vista en la Nau Bostik.
Albert Gusi és un artista català nascut el 1970 a Castellbisbal, al Vallès Occidental. En les seves fotografies desenvolupa una visualització del territori i del paisatge. Al final de les seves obres sempre hi queda un registre que pot ser fílmic o fotogràfic.
Objectiu Medacorba (2006), on va col·locar d'un trípode en el cim transfronterer Medacorba (2.914 m), per tal d'aconseguir la primera fotografia obtinguda damunt de tres països (França, Andorra i Catalunya) i Simulació d'una fumarola al volcà Montsacopa, realitzada dins del mateix volcà d'Olot, acció seguida en directe per centenars de persones.(Aquestes són les seves últimes obres realitzades).
A la Roca Umbert hi podem trobar una exposició feta per Albert Gusi, anomenada "un món paral·lel", és una exposició amb la idea de fer veure a la gent que internet és un duplicat de la realitat que substitueix la nostra visió del món. En aquest podem visualitzar com és una plaça, una façana i la seva forma segons la pantalla d'un ordinador.
Aquestes imatges estan a la disponibilitat i la contingència, això fa que es crei una substància visual inèdita. A part en aquesta exposició també hi participen 6 artistes més amb els seus projectes. Andrés Galeano (Mataró/Berlí), Roberto Feijoo (Barcelona), David Mayo (Sevilla), Alberto Salván (Madrid), Txema Salvans (Barcelona), Ruben Torras (Sant Vicenç de Montalt), aquests el que intenten és percebre el territori, el paisatge, la tecnologia i la representació virtual de la realitat.
L'exposició Panoràmic de la Roca Umbert a part de ser una proposta de Joan Fontcuberta també hi està implicat i va ser l'ideari és Albert Gusi.
Andrés Hispano Vilaseca (Barcelona, 1964) és un realitzador audiovisual, comissari artístic, docent i escriptor espanyol.
El seu treball gravita al voltant de les imatges, que indistintament comenta, edita, exposa, pinta o presa prestades.
Actualment desenvolupa per al CCCB la plataforma audiovisual SOY CÁMARA, que després de cinc anys a TVE es va passar a la xarxa.
Ha signat també els programes Boing Boing Buddha (BTV, 2000-2003) i amb Baixa Fidelitat (XTVL, 2004). Abans va dirigir les nits temàtiques a BTV (1997-2000). Va realitzar el documental 'Fragments', sobre el cinema experimental a Espanya (LaChula / TVE, 2010).
Va treballar en el suplement cultural de La Vanguardia (articulista i membre de l'comitè assessor) entre 2001 i 2014. Fa classes i participa en Màsters i Postgraus en LCI, Elisava, Blanquerna i UPF.
Anna Galí és una artista que s'especialitza sobretot en la fotografia i ha començat a fer projectes audiovisuals. Des de petita li ha interessat la fotografia com a mitjà d'expressió i de documentació, va influir el fet de que els seus germans estiguessin també dintre el món de la fotografia i arts audiovisuals. A l'any 1984 va comprar la seva primera càmera.
Va estudiar matemàtiques, i al voltant dels 30 va decidir completar la meva formació autodidàctica en fotografía fent diversos cursos i tallers sobre temes concrets que li han interessat.
L'any 2014 va començar a combinar la docència amb la fotografia arquitectònica i interiors i amb la creació de projectes personals.
Un dels grans projectes que ha fet ha estat "Time on Quaaludes and Red Wine", el qual vam tenir el plaer de veure l'exposició. Aquest tracta sobre el seu fill que va morir per una sobredosis.
De fet, Time on Quaaludes and Red Wine ', d'Anna Galí, ha estat el projecte guanyador de la primera edició de START, llançadora per impulsar la creació de fotògrafs i fotògrafes emergents creat per Fotopop Produccions, organitzadors de l'BAFFEST, i Conteneo, impulsora de projectes de innovació tecnològica.
Bego Anton és una fotografa vasca que va nèixer al 1983 a Bilbao, però actualmente viu a Barcelona. El seu treball es centra en el comportament humà i reflexiona sobre la nostre implicació psicológica i moral amb el món natural. A part també mostra un interés en el petits grups amb interessos extranys per desxifrar conceptes com la veritat, la realitat o la fantasía. Utilitza un llenguatge documental amb un estil naturalista, on fa que les persones que veiem les seves obres doncs en faci pensar sobre la societat i sobre l'antropologia.
a estudiar periodismo a la Universidad del País Basc i es va especialitzar en la fotografía documental a Barcelona.
El que vol aconseguir amb el seu treball fotogràfic és diseccionar el comportament humà.
El seu treball ha estat publicat a molts llocs del món, i també ha estat bècada.
Carlos Congost,llicenciat en Belles Arts per la Universitat de Barcelona, ha format part de nombroses exposicions tant individuals com col·lectives a nivell nacional. En les seves peces utilitza diferents procediments visuals i auditius com el vídeo, la fotografia, el dibuix o l'escultura. El seu treball s'ha associat amb l'anomenat club culture i que es caracteritza per una estètica inspirada en el món de la moda, la música, la publicitat, el vídeo o la fotografia. Les seves obres són relats que evoquen de manera irònica i sensual de l'univers adolescent.
Ha presentat diverses exposicions individuals a l'Espai 13 de la Fundació Miró i l'Espai Un MNCARS, entre d'altres. La seva obra ha participat en exposicions col·lectives al MoMA de Nova York, la Biennal de Venècia o el Palais de Tòquio a París i en fires internacionals d'art a París, Chicago, Torí, Miami, Basilea, Monterrey, Nova York i Caracas.
Chema Madoz va nèixer a Madrid el 20 de gener de 1958, és un fotogràf espanyol.(Madrid, 20 de enero de 1958)(61 años de edad) és un fotógrafo español.
Aquest artista té un estil inconfudible, el que fa és posar-nos amb contacte amb aquests mons que ens rodejan, un univers d'objectes tan familiars com desconeguts. Desxifra tots aquells objectes que tenim a mà. Si vas a una exposició seva realment t'adonaràs de què potser no coneixem els objectes quotidians.
Tracta el que és real i el que és virtual.
A través de la seva obra ens mostra aquests objectes de manera surrealista, , el resultat pot ser interpretat com missatges que van des de el humor o la irònia, fins i tot drama,però sense mai perdre la belleza.
Normalment els elements de la realitat i els virtuals es presenten de manera conflictiva, també relacionades amb l'aparença i la realitat. Semblen manifestar una tensió irresoluble.
Té una gran capacitat per desvetllar el verdader rostre de les coses, li dona una dimensió cognitiva a l'artista.
Té una obsesió per la presició, les seves imatges es caracteritzen per ser molt simètriques i en la seva utilització tan exacte de la llum.
Molts cops Chema Madoz ha estat criticat per la frialtat de les seves obres, el que passa és que ell no vol crear cap sentiment ni emoció del cor, el que vol despertar és l'emoció de la nostre intel·ligència.
Colin gray és un artista i fotogràf que va nèixer a Glasgow. El seu treball inclou actors i estrelles del pop i icones de moda per a líders religiosos, cosplayers i altres sense rostre.
Plasma el seu tema escollit perquè l'ha gent senti la mateixa connexió que ell va sentir en fer la obra, això ho intenta representar amb una imatge final. Utilitza la fotografía per ajudar a donar sentit a les seves relaciones amb les persones que estima. Vol investigar cercar mitjançant la col·laboració d'aspectes terapèutics, genètics, espirituals i emocionals de la família. Alguns dels seus retrats són com una manera de posar-se en contacte amb la pèrdua i intentar presència mitjançant l'absència.
Cristina De Middel és una fotògrafa documental d'Alacant, té 44 anys i actualment treballa entre Brasil i Mèxic.
Primer el que volia ella era dibuixar i explicar històries amb els seus còmics, tot i que la fotografia li servia per agafar tot allò que volia dibuixar. Es va enganxar a la fotografia quan va descobrir la magia de la imatge que apareixen durant el rellevat (fotografies en blanc i negre). Abans de dedicar-se exclusivament a la fotografia i a treballs més artístics i personals feia com a fotoperiodistes per alguns periòdics espanyols i per ONGs. Fins que un dia va decidir donar-li una volta completament a la seva carrera, els seus primers grans treballs relacionats amb la fotografia van ser sobre projectes espacials, en aquests pretén jugar amb la realitat i la ficció.
Habitualment Cristina De Middel intenta escollir per les seves obres temes on no hagui referents, d'aquesta manera ella en pot parlar com vulgui.
Des del 2016 treballa en una agència internacional de fotografia que té oficines a Nova York, París, Londres i Tòquio.
Un fet a destacar és que Cristina De Middel va guanyar el Premi Nacional de Fotografia el 2017, amb un foto llibre titulat 'Afronautas' (2012).
Duane Michals va nèixer a Pennsylvania a Estats Units al 1932, és un dels exponents de la renovació de la fotografía per la seva inclusió dels textos manuscrits en les seves imatges i el seu apropament a la narració cinematogràfica a través del ús de seqüencies fotogràfiques. Duane Michals (Pennsylvania, EE.UU., 1932) es uno de los exponentes de la renovación de la fotografía por su inclusión de textos manuscritos en sus imágenes y su acercamiento a la narración cinematográfica a través del uso de secuencias fotográficas. La seva lluita contra la invisibilitat dels seus objectes d'interés la porta a constrüir les escenes que a continuació fotografiaria. La seva tècnica consisteix en l'espontanietat, i això ho utilitza per plasmar en un moment els seus pensaments, asumint que la distància entre els procesos de la seva conciència i el resultat que al final sempre serà forços.
El ángel caído (1968), El hombre del saco (1973), El abuelo se va al cielo (1992), El espejo de Alicia (1974) o Cristo en Nueva York (1981), aquestes són algunes fotografíes de la seva sèrie anomenada Secuencias.
Felix Peréz-Hita actualment codirigeix alguns capítols de Soy Cámara amb Andrés Hispano, amb qui també va dirigir Baixa Fidelitat (XTVL-2005), i treballar com a guionista i editor per a Boing Boing Buddha (BTV, 2001-2004). Amb Arturo Bastón dirigeix HILOMENTAL (sesiones videológicas). És membre fundador de l’associació Horitzó.tv i, amb el col·lectiu Neokinok.tv, va crear Tvlata (Projecte educatiu de tv experimental, 2007). Va ser codirector de Gabinet de Crisi: un programa de tv que no veurà a la tv (2001-2009), amb Bastón y Kikl Grau (idea original de Hispano / K. Grau). De 1997 a 1999 va dirigir una quinzena de documentals per a Barcelona tv. Ha impartit classes de historia i teoria de la imatge a l’Escola Superior de Disseny Elisava, així com a masters y tallers de vàries universitats. L'exposició que hem anat a veure d'ell es troba al museu de Granollers i s'anomena "Soy camerà"
Francesca Woodman va ser una fotografa que va nèixer el 3 d'abril a Denver, Colorado i va morir a New York el 19 de gener de 1981. L'espirit d'artista ja li ve d'herendació ja que els seus pares George Woodman i Betty Woodman van ser artistes plàstics que actualment gestionen un arxiu de més de 800 imatges, de les quals 120 estàn publicades. És una de les artistes clau per entendre el procés d'exploració de la identita i de la subjectivitat de l'art contemporani. Utilitza molt el retrat, en el qual s'interessa més en la vida interior del personatge al qual retrata i això fa que li provoco un interés en fotografiar aquella persona. En la seva obra aquesta artista utilitza dos elements principals, l'espai i el temps. Moltes de les seves obres artístiques es basen en l'autoretrat, generalment degradat, a part que dona importància a les escenes domèstiques però amb molta elegància . Tracta la imatge, sobretot el retar o autoretart com algú en relació físic amb psicològic.
La tècnica de les cares borroses la utilitza com a símbol d'autoafrmació, fent-se a ella mateixa com irreconeixible. Sovint surt amb una màscara a la cara.
Tot i que sembla d'un sentit superficial, és molt profund. Altera molt la figura femenina en l'art.
992. Current 92: The Absent Body
1998. Mirror Images: Women, Surrealism and Self-Representations, itinerància de l’exposició USA
Gilbert Garcin és un fotògraf francès nascut a La Ciotat, el 1929 i que actualment viu i treballa a Marsella, França.
Tota la seva vida va ser venedor de làmpades, i va ser en la jubilació quan el geni que va portar a l’emergència i la venda de la companyia es va convertir en una passió tan inesperada com explosiva.Humor implícit en les seves obres, juga amb l'absurd i l'estret, explora els límits humans en un exercici abstracte. Gilbert Garcin és un autèntic artesàen els seus muntatges no utilitza per res el photoshop, simplement amb unes estisores i un pegament ella fa els seus pròpics muntatges, a part en la seva obra és ell el protagonista, les històries que ens explica van sobre ell i a vegades sobre la seva dona també.eus muntatges són una base de tall i pegar, de tijeras i de pegament, res de photoshop ni programes d’última generació.Personatge proper i familiar.
Humberto Luis Rivas Ribeiro va nèixer a Buenos Aires l'any 1937 i va morir a Barcelona el 7 de novembre del 2009. Va ser un fotograf argentí, encara que va desarrollar la major part de la seva activitat fotogràfica a Espanya. El 1977 va rbre el Premi Nacional de Fotografía del Ministeri de Cultura espanyola.
Els seus retrats es poden considerar d'una qualitat extraordinària, tant en els aspectes tècnics com en els expressius. Prendre una fotografia de retrat defineix Rivas com una mena de dialèctica o combat entre el fotògraf i el model.
Rivas reconeix el medi fotogràfic com un art en si mateix dotat d'una qualitat especial del realisme.
Els retrats de Rivas no són muntatges sinó un intent d'obtenir qualitats d'interior. Destaca el seu interès documentalista.
Premi d'arts plàstiques ciutat de Barcelona en 1996
Premi Nacional de fotografia en 1997
Arcs Hall, Barcelona, 1991
Israel Ariño va nèixer a Barcelona l'any 1974. És llicenciat en Belles Arts per la Universitat de Barcelona on estudia gravat i escultura. Cursa els estudis de fotografia a diverses escoles entre 1992 i 1998 i complementa la seva formació amb diversos tallers.
A partir de l'any 2001 comença a exposar regularment a Espanya i particularment a França. Entre les seves exposicions més importants cal ressaltar: Le temps éparpillé 1995-2015 a l'Imagerie de Lannion, Li nom qui efface la couleur al Moulin de la Filature, Li Blanc (2013).
El 2006, comença a publicar llibres d'artista -Chambre avec vue (2006), Altres cançons a Guiomar (2008), Anatomia d'una desaparició (2009).
Israel Ariño està representat per la Galerie VU (Paris), la Box Galerie (Brussel·les), la Fifty Dots Gallery (Barcelona), la Tosei Gallery (Tòquio) i l'Espace JB (Ginebra).
Té moltes exposicions personals per tot el món:
Le partage des eaux, Musée Paul Dupuys, Toulouse.
La gravetat del lloc, Zoème, Marsella.
Crónicas de un desembarco, Festival Mapamundistas Pamplona.
2009.
Nascut a Bracelona el 1955, Joan Fontcuberta és un artista, crític, assagista i docent especialitzat en la fotografia. És llicenciat en ciències de la informació el 1977 amb 20 anys. Actualment és professor de la Universitat de Barcelona, Pompeu Fabrà en l'assignatura de comunicació audiovisual. A part des del 2003 és també professor visitant de la Universitat Harvard, Estats Units. Tot això ho convida amb la feina de fotograf i els seus projectes(com redactor de la revista Photovision el 1980).
Un dels seus objectes en la fotografia és investigar sobre la manipulació d'imatges i els límits entre el gener pictòric i fotogràfic. Algunes obres: "El jardí de les delícies" (1990), "Madonna in Majestic" (1992), a "Sputnik" (1997) recreà els avatars de l'expedició espacial Sojuz, "Securitas" (2002) plantejava un joc visual en què uns paisatges de serralades estan fets amb les dents de les claus, evocant les idees d'espai obert i d'espai tancat.
Totes de les seves fotografies tenen reflexions, i moltes d'elles van relacionades amb la repercussió actual de les noves tecnologies.
Entre els premis que ha guanyat m'agradaria destacar-ne algún com: la Medalla David Octavius Hill de l'Acadèmia Alemanya de Fotografia (1988), el títol de cavaller de l'Orde de les Arts i les Lletres del govern francès (1994), el Premio Nacional de Fotografia del ministeri de cultura espanyol (1998), el Premi Nacional de Cultura del CoNCA en la categoria d'arts visuals (2011) i el premi Hasselblad (2013), qualificat de "Nobel de la fotografia". També des del 2009 és president de l'Associació d'Artistes Visuals de Catalunya.
L'any 2012 Joan Fontcuberta exposava el seu taller a la planta baixa de la nau G-3 a la Roca Umbert, Granollers. 4 anys després Fontcuberta s'encarregà de la programació de la fàbrica i en el programa de residències, en aquest i donarà concepte a un festival artístic de projeccions a l'aire lliure... Un dels festivals més propers que ha fet ha sigut el Panoràmic treballant juntament amb Albert Gusí. En la ressenya ampliaré informacions sobre el panoràmic on podrem també conèixer més a Joan Fontcuberta.
Jordi Benito va nèixer a Granollers al 1951 i va morir el 9 de desembre de 2008 a Barcelona. Va ser un artista català conegut per les seves accions,perfomances i instal·lacions d’una radicalitat i savatgisme. El va desenvolupar per tot el món durant els anys 70 i 80. Les seves tasques no totes eren conegudes, hi havia algunes que les feia en secret i de forma oculta. Aquestes obres formen part de la seva faceta d’interiorista, dissenyador i moblista que en col·laboració amb altres artesans va exercir la tradició familiar, ja que el seu pare era ebenista.
Vam poder veure algunes de les seves obres en el Macba.
Algunes obres seves:
1971:Mà de pintura, environament al Col·legi d’Arquitectes a Barcelona.
1981: Baiard, jaç impacient. Opus III, perfomance a Vinçon.
Jordi Borràs, Gràcia (Barcelona) 1981. Fotoperiodista i il·lustrador freelance. Membre del Grup de Periodistes Ramon Barnils. Net d'un capità artiller de la República i maqui, perseguit, exiliat, represaliat i fill d'un antifranquista i activista independentista.Ha treballat com a reporter gràfic independent per a diferents mitjans de comunicació catalans com Nació Digital, La Directa, o El Temps. Les seves obres van molt relacionades amb la política i l’actualitat té un interès en l'extrema dreta que actua a Catalunya, molt cops en les seves imatges s’hi veuen manifestacions, i actes públics on hi surten els ultradretes defensen el que ells volen des de l’any 2010. Borràs també ha anat documentant el procés independentista i la vida parlamentària. En el seu fotoperiodisme bàsicament es centra en fets socials. Aquest àmbit també l’ha fet animar en l’apartat de premsa escrita, per tant no només publica imatges. Fa llibres(Warcelona, una història de violència (Pol·len Edicions, 2013).Plus ultra. Una crònica gràfica de l'espanyolisme a Catalunya (Pol·len Edicions, 2015)..
Il·lustracions82002: Declaració de principis. Espai Índex de Barcelona, 2010: Poesia literal. Centre Cívic Parc Sandaru de Barcelona.)i fotografíes(2017. Exposició col·lectiva sobre música basca a Barcelona 1987-2017. Pati Llimona de Barcelona.)
Josef Sudek és el fotògraf del segle XX més conegut. Va néixer a Kolín, al 17 de març de 1896 i va morir a Praga, al 15 de setembre de 1976. El seu treball consisteix en el pictorialisme (captar la realitat tal com és), aquest corrent fotogràfic renuncia a la pintura, ja que ho considera una imitació de la realitat. També es centra molt la Nova Objectivitat, un moviment sorgit després de la Primera Guerra Mundial, amb l'objectiu també de captar la realitat, sense embuts, sense manipulació i relacionant l'estètica amb el document social. Aquesta està basada en la nitidesa de la imatge i utilitzant la llum per expressar, modelant les formes i destacant les textures.
Abans de ser un artista era un encuadernador de llibres. Uns anys més tard va participar en l'exèrcit austrohongarès, el 1915 va ser enviat a Itàlia on uns anys després va perdre el braç dret. Al tornar a Praga va estudiar fotografia durant dos anys amb Jaromír Funke (el seu professor). Gràcies a la pensió que tenia per la invalidesa va poder dedicar-se únicament a la fotografia.
Joseph-Nicéphore Niépce, nascut a Chalon-sur-Saône, el dia 7 de març del 1765 i va morir a Saint-Loup-de-Varennes, el 5 de juliol del 1833. Va ser un inventor francès i fotògraf. Per fotografiar utilitzar un procés inventat per ell, anomenat heliografia. Aquest el va utilitzar per fer les seves primeres fotografies, van ser fetes a la natura. Com per exemple: Vista des de la finestra a Le Gras (cap a 1826).
Joseph Nicéphora era un apassionat en el tema de l'art, tot i que no s'ha li donava bé el dibuix. Va provar moltes tècniques per poder plasmar la natura (cambra fosca, experiments amb químics...). Un dia Nicéphore va rebre una carta d'un tal Daguerre (un home també interessat en la fotografia i com obtenir una imatge) per tant es van associar per treballar junts.
Finalment Nicéphore va acabar captant la natura morta (representacions d'objectes en un espai determinat), al principi del seu èxit no ho volia publicar, ja que ho volia perfeccionar, però quatre anys més tard no va dubtar en ensenyar-ho a la resta del món, gràcies a això es va descobrir la primera fotografía en la història (encara que fos uns anys més tard de la seva mort).
és nascuda a Barcelona, Espanya. Va viure 15 anys a Nova York. Ha fotografiat celebritats de tot el món que estan en moltes revistes importants: GQ, Elle, Newsweek, People, Woman, Stern, Spiegel, L'Espresso, Downbeat i també ha participat en El País i la Vanguardia , a part, ja que el seu retrat és quelcom molt característic d'aquesta artista és que ha retrat a diversos famosos i famoses: Hillary Clinton, Al Gore, Rudy Giulani, Tom Wolfe, Isabel Allende, Philip Roth, John Irving, Viggo Mortensen, Bono i Antonio Banderas.
Abans de ser l'artista que es va estudiar informàtica, en acabar la seva carrera es va adonar que no es volia dedicar al que havia estudiat, s'hi negava. Aleshores decideix viatjar a Buenos Aires, on coneix a Lilian Neuman un escritora que va guanyar eL Premi Nadal el 1999. Acaben compartint pis i s'entenen molt bé, tornen a Barcelona i algú li regala una càmera a Lourdes Delgado, gràcies a aquest detall descobreix que es vol dedicar a la fotografia, com ja he dit tractava i segueix tractant el retrat d'una manera com l'amistat "Quan he de fotografiar una persona intento que la persona estigui allà, que estigui amb mi. En aquest estar present, passarà alguna cosa o aquella persona farà alguna cosa que serà única en ella: un gest, una postura quotidiana..." "En l'amistat passa alguna cosa similar: has de saber que sou dos. Quan estàs amb algú has d'estar obert cap enfora, has d'estar present"(paraules textuals de Lourdes Delgado sobre els seus retrats i l'amistat).
Fundadors de la Fura dels baos
Marcel·lí Antúnez Roca és un dels artistes catalans més reconeguts en l'us de les tecnologies digitals. Molt influent en la performance. És cofundador de companyia teatral fundad a Moià l'any 1979, aquesta s'anomena La Fura dels Baus. Aquesta es caracteritza per un llenguatge visceral, vol fusionar teatre de carrer amb la vitalitat del rock. En els 30 anys que porta d'artista hi ha desenvolupat un univers visual completament personal, es basa en una reflexió de sistemas de realització i expressió artística. Ha creat instal·lacions i performances, museus, galeries... en més de 40 països.
Ha guanyat bastants premis: El primer premi en el festiu Etrange Paris l'any 1994, Best Ne Media Noveaux Cinema Noveaux Media Montreal l'any 1999, premi Max Espanya l'any 2001, premi FAD també el 2001 a Barcelona, Menció d'honor a Prix Ars Electronica 2003, i el premi Ciutat de Barcelona l'any 2004.
En el 2010 va començar a treballar en l'anomenat Arsenale della Apparizioni, en aquest estan incloses les 3 últimes peces d'ell:una performance Cotrone (2010), el film El Peix Sebastiano i Grec de Barcelona, Pseudo (2012)., la seva última performance.
El 2014 intenta donar a conèixer el seu particular mètode de creació relacionat amb el neologisme. Per això presenta l'exposició de Sistematúrgia.
Marcel Duchamp va ésser un pintor i escultor francès, creador dels ready-made. Participà d'una llarga carrera artística en diversos moviments artístics com el dadaisme, el futurisme, el cubisme i també del surrealisme. Va nèixer a Crevon l'any 1887 i va morir a Seine el 1968.
"L'acte creatiu no el fa només l'artista; l'espectador posa l'obra en contacte amb el món exterior mitjançant les seues interpretacions i intents de desxiframent" Frase de l'artista, on es pt interpretar el seu art i el seu pensament sobre aquest.
El ready-made és un concepte difícil de definir fins i tot per al propi Duchamp, que va declarar no haver trobat una definició satisfactòria. És una reacció contra l'art retinià, això és, l'art visual, per contraposició a un art que s'aprèn des de la ment.
Duchamp va tractar de deixar a l'marge seu gust personal; els objectes escollits li devien resultar indiferents visualment, o retinianamente.
Referent a això va declarar que va ser un «jueguecillo entre mi i jo».
Es considerat un dels artistes més influents del segle XX.
Va ser, fora de la seua tasca artística, un excel·lent jugador d'escacs internacional.
Fotògraf documentalista i fotoperiodisme anglès nascut a Epson, Surrey l'any 1952. És coneguit per les seus projectes que fan una mirada satírica i antropològica relacionada amb aspectes de la vida moderna.
Des del 1994 és el membre de l'agència Magnum, i és en l'actualitat un dels fotògrafs més reconeguts en l'escena internacional. Un dels seus premis ha sigut la Photo España 2008.
Ha fet varies exposicions com per exemple l'exposició Planète Parr colocada en una galeria de París. Aquesta va ser presentada l'any 2009 i en el 2011 en va fer unes de simultànies Parrworld al Gateshead Baltic Center of Contemporary Art i Parrbooks a la Rocket Gallery de Londres.
També ha inagurat obres seves en el CCCB.
El seu estil és d'art contemporàni i el gènere és fotoperiodisme com us he dit abans.
(vist en el museu de Granollers)
Mireia Sallarés és una artista visual. Llicenciada en Belles Arts per la Universitat de Barcelona, va estudiar cinema a la New School University ia la Film & Video Arts de Nova York. Viu en trànsit entre Barcelona i altres ciutats estrangeres on desenvolupa els seus projectes.
Els seus projectes s'han presentat al MACBA, a La Capella, a la Fundació Miró, a Arts Santa Mònica, Centre d'Art Contemporani de Barcelona-Fabra i Coats, CCCB de Barcelona, i en el CA Tarragona.
Entre les seves exposicions, destaquen Es va escapar nua, un projecte sobre la veritat (2012), Les morts miraments (2007-2013), Monuments (2013), La realitat invocable (2014) i, les més recents, Camps de Batalla (2018) i Kao dolent Vode na dlanu (com ara una mica d'aigua a l'palmell), un projecte sobre l'amor a Sèrbia (2019).
Hem tingut el plaer de visitar la seva exposició anomenada "Les muertes chiquites" la qual ens parlas sobre els orgasmes femenins i de la sexualitat femenina interior i en la societat.
Oriol Maspons, un dels més grans fotògrafs catalans de la segona meitat del segle XX. Nascut el 1928 a barcelona, el 1956 ja era a París, enviat per l'empresa d'assegurances on treballava. La feina de fotògraf la va percebre a la capital francesa perquè va veure que seria senzilla, que li permetria viure'n i alhora gaudir de la vida. Maspons retrata per conèixer gent i guanyar-se la vida divertint-se, a part també estimava moltíssim els animals.
Les imatges més conegudes de Maspons pel gran públic són les que va fer al barri de barraques del Somorrostro, les dels joves hippies a Eivissa els anys 70, i sobretot, l'anomenada 'gauche divine'.
Va tenir la sort de poder conèixer els artistes de Hollywood, doncs els va fotografiar. Les fotos estan agrupades per grans àmbits: l’amateurisme, la pràctica professional i l’estudi. Dins de cadascún, unes seccions ben definides fan que sigui molt fàcil assimilar les diferents facetes i treballs d’un professional que va tocar totes les tecles del seu ofici. Les fotografies s’acompanyen de materials i documents que ens les fan comprendre millor. Aquesta professió era l’essència de la seva concepció de la fotografia com una feina útil, com a testimoni de l’època als àmbits de la publicitat i la il·lustració. I sempre amb la mirada posada i tenint en compta en la pàgina impresa.
Pep Duran escultor, pintor i escenògrafic català, va nèixer a Vilanova i la Geltrú l'any 1955, Ha participat en produccions teatrals i cinematogràfiques des de 1977.
Ha guanyat diferents premis com el premi de Cinematografia de la Generalitat de Catalunya el 1989, gràcies al treball del vestuari de la pel·lícula Llums i ombres.
Podem trobar les seves obres en moltes col·lecions d'art contemporàni com per exemple les del MACBA, la Fundació La caixa....
Aquest artista és caracteritza sobretot per la seva recerca i reconstrucció de les idees i moviments, és habitual que en les seves obres es trobi la recuperació de la memòria amb la recerca de nous significats. Com vam poder veure en el museu de Granollers la seva obra és una mica extranya, doncs és abstracte, segurament si no haguessim tingut la guia no haguessim pogut entendre el significat de les seves obres.
Una de les seves obres més conegudes s'anomena Tansparent, el paisatge (1990)
(vist en el museu de Granollers).
Robert ParkeHarrison és un fotògraf nascut a Missouri el 1968 més conegut pel seu treball amb la seva esposa Shana ParkeHarrison nascuda el 1964 a Tulsa, Oklahoma, EUA.
Les seves obres han estat mostrades en 18 exposicions individuals i més de 30 col·lectives en tot el món.Robert i Shana ParkeHarrison van retratar el nostre món contaminat amb inquietuds i gravats fotogràfics monocromàtics.
En les seves obres es combinen diferents mitjans artístics, com la fotografia i el collage.
Utilitzen les seves pròpies fotografies i les pintures de ceràmica i pintura. A ParkeHarrison li preocupa el medi ambient i la manera que la gent tracta aquest. En les seves fotografíes intencionades es reflecteixen com serà aquest ambient i no les conservarem. Les seves fotos ens obliguen a tenir en compte que heu fet, i les que estem fent a la terra en què vivim.Això fa que ens parem un reflexionar que hem de mantenir, preservar i salvar el nostre món, abans que aquest moment sigui massa tard.
Saul Leiter va ser un pintor i fotògraf nord-americà nascut el dia 3 de desembre del 1923 i va morir el 26 de novembre del 2013.
La seva carrera com artista comença quan decideix deixar els seus estudis de teologia i s'han va a Nova York a fer fotografíes de l'ambient i dels carrers.
Les seves fotografies dels carrers i de moda és considera'n una innovació cap a l'estètica formal.
Solía dir que per ell era més important una fotografia d'una finestra coberta de gotes de pluja que no pas una d'una persona famosa.
Va ser un artista molt autèntic, i que la bellesa en les seves imatges és quotidiana, com per exemple, un dia de pluja que esquitxa els vidres, també busca captar exteriors desenfocats i jugar amb els diferents plans. Moltes d'elles intentant confondre el client amb alguns misteris amagats reflectats en la imatge.
El 1948 comença a fer fotografies amb color. Es considera un dels màxims coloristes de la ciutat de Nova York.
El seu treball es pot trobar en diverses col·leccions privades i públiques, com Show, Elle, British Vogue, Queen, i Nova (medis gràfics importants on van ser publicades algunes de les seves obres).
Vari Caramés és un fotògraf gallec, nascut a Ferrol, A Corunya, on actualment viu. L'interessa molt el tema de la sort, és un perseguidor de l'atzar, de fet creu que l'atzar és més emocionant que no pas saber les coses, també es caracteritza per les ombres, expresa la realitat tal hi com és, és un amant de l' ho intemporal i de l' ho indefinit. Amb 3 dècades de trajectòria Vari Caramés ha participat en més de 200 exposicions individuals i col·lectives.
Una de les coses que més surt en la seva imatge és la finestra, amb símbol de mirar, analitzar i observar.
Una de les seves obres més actuals ha sigut l'anomenada "lugares" on ell ens parla dels records, per això al que va buscar són llocs que l'hi produïssin records, memòria, de moments on ell va ser feliç. Els últims 4 anys els ha dedicat a aquest projecte.
Aquesta exposició va ser exposada en una galeria de Tinta, que constituïa de fotografies en blanc i negre i també un foto llibre.
Tot i la seva miopia física, i que a vegades no veu bé és un dels fotògrafs espanyols més coneguts.
