Anàlisi de la pel·lícula  

Director: Michelangelo Antonioni va néixer el 1912 en una família de classe mitjana i va créixer en un entorn burgès de la província italiana. A Bolonya va estudiar economia i comerç mentre pintava i també escrivia crítiques per a un diari local. El 1939 va anar a Roma i va treballar a la revista "Cinema" estudiant direcció a l'Escola de Cinema. Com que estava en deute amb el neorealisme, les seves pel·lícules reflecteixen les seves arrels burgeses com a la seva primera pel·lícula Crónica de un amor (1950) o La señora sin camelias (1953) o Las amigas (1955). El seu major èxit va ser la trilogia La aventura (1960), La noche (1961) i El eclipse (1962), amb la qual va guanyar diversos premis. Aquest èxit li va permetre marxar a l’estranger i treballar a escala internacional en anglès: p. Blow-Up (Deseo de una mañana de verano) (1966) a Londres i Zabriskie Point (1970) als EUA.

Gènere: Drama
Guionista: Michelangelo Antonioni, Tonino Guerra i Edward Bond

Format de la pel·lícula 

1.Argument  

 

Blow up és una pel·lícula ambientada a Londres en els anys seixanta. És la primera pel·lícula que Michelangelo Antonioni va rodar fora d'Itàlia, a causa de diverses raons. Gràcies als èxits que havia aconseguit amb la seva famosa tetralogia, havia signat un acord amb la Metro Goldwyn Meyer per rodar tres pel·lícules. Aquesta va ser la primera de el grup, i l'únic èxit taquiller de el director, ja que les altres dues, Zabriskie Point i Professione: reporter, en contra de les aspiracions de la productora, van resultar sengles fracassos econòmics.

La pel·lícula tracta sobre un fotògraf que després d'unes sessions intenses de fotografia, va a un parc per a relaxar-se una mica i alliberar tensió del dia (i de la nit anterior). Després de realitzar certes fotografies a una parella i ser assaltat per la dona perquè li doni aquestes instantànies, el protagonista es nega i es prepara per al revelat de les mateixes. Durant la realització d'aquesta tasca s'adona que en les fotografies pot recollir-se el moment d'un assassinat. La dona ha planejat la mort la seva parella masculina al parc: un assassí es trobava entre els matolls. El nostre protagonista torna a l'escenari de l'crim, on es troba el cadàver. Tracta de buscar ajuda, però es troba sol en la seva desesperació. Durant tot això, a més, entren en el seu estudi i li roben les fotografies que provaven l'homicidi.

​

2. Recursos visuals : En aquesta pel·lícula hi podem trobar diversos recursos visuals.

-Plans: Mostra plans bastant generals i de multituts de gent, encara que en algún cop hi presenta primers plans centrant-se en el personatges principals. 

-Moviment de la càmera: La càmara no es mou exageradament ràpid, tot hi que hi ha algún cop que si, per tal de donar més drama a l'escena.

-Posada en escena: 

-Actors: 

• David Hemmings: Thomas

• Vanessa Redgrave: Jane

• Peter Bowles: Ron

• Sarah Miles: Patricia

• Jane Birkin: noia rossa

• Gillian Hills: noia morena

• John Castle: Bill el pintor

• Harry Hutchinson: l'antiquari

 

-Continuïtat: De moment no hi ha segona part.

-Escenografia:  Londres, Maryon Park  , Amalgamated Studios, Stockwell , Regent Street i Pottery Lane

-Recursos estilístics

-Banda sonora: Hi ha banda sonora, de fet donar àmbient al drama de la pel·lícula, però tampoc és essencial. 

El grup musical The Yardbirds (especialment, amb Jimmy Page i Jeff Beck) fan una aparició en una escena al final de la pel·lícula.

-To del llenguatge:utilitza un llenguatge actual, de carrer, col·loquial, tot i que hi ha alguna frase que és més antigua o no tant coneguda. 

-Llum  : Sobretot es mostra la llum natural i del carrer. 

-Color: Utilitza colors vius i naturals

-Vestuari:El vestuari és casual i actual.  

​

Un personatge interessant: Thomas, fotògraf

Home misteriós, fill del seu temps, és capaç de veure i sentir la bellesa, però no de comprendre-la ni d'atorgar-li significat. Acostumat a confiar només en els seus sentits no aconsegueix anar més enllà del que veu, toca, olora, assaboreix o sent. I això en té prou. Es mou en un món de percepcions intenses (amplificades per l'alcohol i els al·lucinògens) que no li exigeixen digerir sinó sentir-les, viure-les, gaudir-les a l'màxim. Sembla ser que està una mica boig, i en la meva opinió no tracta bé a les seves models, les utilitza com a objectes per la seva fotografia.

​

Una escena interessant: 

L'última escena em sembla molt interessant ja que Antonioni mostra en l'escena com un partir de tenis, on succeixen diferentes accions Aleshores Thomas veu el que vol veure: un joc de tennis impossible. Però per a ell i els mims existeix. La il·lusió es va convertir en realitat col·lectiva, en una percepció subjectiva que per a altres pot no ser vàlida però que en aquell moment representava la realitat. "El món, la realitat en què vivim és invisible, i per tant hem d'acontentar amb el que veiem"

​

Tot i que m'ha semblat una pel·lícula una mica extranya i dificil d'entendre, és entretinguda i fa reflexions que un individu per ell sol potser costa que les faci. Com ho podem veure en la frase "El món, la realitat en què vivim és invisible, i per tant hem d'acontentar amb el que veiem", potser no total realitat és visible, però com que és el que tenim ens hem de conformar amb aquesta. Una cosa que no m'agrada de le pel·lícula és com actua Thomas amb les seves models.